Una altra generació segrestada

Tornar a articles d'opinió

Volia escriure aquestes quatre ratlles abans que acabés la final d’aquesta Eurocopa 2012 o, si més no, esperar a haver-les escrit per informar-me després del resultat, però això últim hagués estat impossible. Les males notícies  se saben de seguida. I, en aquest cas, desenganyem-nos, es tracta d’una pèssima noticia, i la decepció que provoca no la pot mitigar ni tan sols la idea que una Catalunya independent tindria una selecció independent i que la roja tornaria a ser una equip de tercera o quarta categoria, és a dir, que tornaria al pou (o a la caverna) d’on mai no hauria d’haver sortit. És un daltabaix considerable, sobretot perquè no està a les nostres mans poder-ho evitar (com és normal, d’altra banda, quan només ets un mer espectador), ni desactivar tots els danys col·laterals que comporta, perquè ¿com es pot sentir cap mena de comprensió, ni tan sols de respecte, pels nacionalistes espanyols, que aprofiten qualsevol avinentesa per mostrar el seu odi contra Catalunya? Sí, la seva mala bava contra la nació que ha contribuït, sense cap mena de dubte, al fet que avui puguin estar celebrant una victòria. I això per no dir que, si no fos per nosaltres, encara serien els morts de gana que sempre han estat en un sentit més extens.

Volia escriure aquestes quatre ratlles abans, perquè el resultat del partit, fins i tot del campionat, ens hauria de ser indiferent. Bé, ara ja ha passat tot. Els directius de les diverses federacions esportives estatals podran tornar als seus despatxos i continuar posant bastons a les rodes de les justes aspiracions de tot el poble català —i m’agradaria poder incloure aquí els mateixos esportistes— de tenir seleccions nacionals pròpies. Ara ja ha passat tot, però diumenge va ser un dia trist, una altra jornada per a la decepció en el llarg rosari de greuges que hem anat rebent els catalans, bé sigui per imposició, bé sigui per deixadesa. I ja n’estem cansats. No volem mirar-nos aquesta allau d’insídia, baixesa i atacs des de la platea, ha arribat el moment d’actuar. Volem defensar els nostres colors, ja s’ha acabat això d’haver d’anar amb l’equip que s’enfronta amb la selecció bastarda. I, si es volen quedar amb els jugadors que ja hi han jugat, els quals, pobrets, són víctimes d’una estranya síndrome d’Estocolm que els faria bramar “viva la Pepa” si s’escaigués, ja se’ls poden ben confitar. Nosaltres jugarem amb qui vulgui jugar amb nosaltres: nois i noies del Girona, el Sant Andreu, el Nàstic, l’Europa, l’Hospitalet, el Palamós, el Lleida, etc. Amb la força del nostre sentiment, i la nostra empenta, ens aixecarem i els vencerem.
De què tens por, Espanya? Ja torno a sentir el tuf de la teva covardia...

Xavier López Vivancos. Filòleg i escriptor
Publicat a El 9 el 4 de juliol del 2012, en el marc de la campanya Catalunya vol viure en llibertat