He tingut un somni. O ha estat una revelació? Hi veia la representant
madrilenya de la selecció espanyola de waterpolo que sembla que ha
aconseguit tota sola la medalla d'or en un campionat mundial de natació
en què, pels segles dels segles, com en moltes altres competicions
esportives, només hi participen les seleccions de països que tenen estat
propi.
Aquesta versió, la que apel·la a l'esperit espanyol més
ranci per extensió del madrileny, és la dels mitjans cavernícoles, i
també la dels que no ho són tant i que simplement estan instal·lats en
l'escac a Catalunya en unes taules eternes. Però tornem a la nedadora
del meu somni: que n'hi ha dues? Ara no sé si era l'una o l'altra, ara
bé, si no era catalana no podia ser gaire ningú més. La waterpolista,
radiant de felicitat pel títol aconseguit, queixalava el metall de la
seva medalla i, amb una esgarrifança i una ganyota que la feien mudar
d'aspecte, comprovava que tenia gust de pa amb tomata amb botifarra i
allioli.
Mal que els pesi, a aquests mitjans de comunicació de què
parlàvem abans; als polítics espanyols –i espanyolistes, que aquí també
en tenim– i a la colla d'indocumentats i miserables que pretenen fer-se
sentir a còpia d'insults i barrabassades a través de les xarxes socials
i els fòrums, com si la seva opinió tingués cap més valor que el que té
la femta que fa créixer la mala herba de l'odi i la pròpia mesquinesa;
encara que no els agradi, doncs, a tots plegats, com en moltes altres
disciplines individuals i col·lectives, el triomf d'aquest equip porta
el segell de la catalanitat. Entenc que els faci ràbia, que provin un
cop més de tergiversar una obvietat, però no tenen cap dret a queixar-se
del fet que ens reivindiquem. Ells n'han viscut molt de temps, dels
nostres èxits (i no només dels esportius). Només els podem dir una cosa,
si es volen consolar: que en gaudeixin ara que encara poden. Quan no hi
siguem, les medalles els seran més cares d'aconseguir.
En efecte,
que en gaudeixin tant com puguin. Fins els podem permetre que ho
celebrin a la seva manera, però que sigui per última vegada. Durant molt
de temps ens han fet el joc brut: els esportistes catalans han rebut
indicacions, ordres i fins i tot amenaces perquè no fessin cap
manifestació de la seva identitat ni dels seus sentiments que no fos
l'estrictament unitària i assimiladora. Han perdut per sempre el tren
del respecte a la diversitat, a la pluralitat, a la riquesa cultural;
s'han abraçat a la intolerància, a la baixesa i –perquè es vegi que
també sabem ser benèvols– a una absoluta ignorància que els fa víctimes
de la manipulació, i s'han embrutit, en definitiva, fins a límits
inacceptables.
El mes que ve se sabrà si Madrid podrà per fi
organitzar els Jocs Olímpics el 2020. Només hi hauria una possibilitat
que em fes alguna mena de gràcia. Això forma part de la segona part del
meu somni. Potser no caldrà esperar tant, perquè el 2017 tindrem uns
Jocs del Mediterrani a casa –esperem que aquesta vegada sigui “a casa”
de debò, i no ens l'emplenin de convidats de circumstàncies, hostils i
malcontents–, i també hi haurà alguns altres esdeveniments esportius
d'àmbit internacional, és a dir, entre nacions com la nostra, en què hi
podrem prendre part lliurement, però friso per veure desfilar en la
cerimònia inaugural dels Jocs de Madrid la meva selecció nacional, la
selecció d'un país lliure.
Mentrestant, que vagin preparant la coreografia aquàtica d'El cant del cigne:
potser un jurat prou espavilat hi sabrà valorar justament, sempre per
sota de les russes, les xineses i, per descomptat, les catalanes –i no
precisament per aquest ordre–, l'acceptació de l'evidència, l'expressió
d'un cert propòsit d'esmena i la consegüent i inajornable cura
d'humilitat definitiva.
Xavier López Vivancos.
Publicat a El 9 Esportiu el 9 d'agost del 2013.
Xavier López Vivancos.
Publicat a El 9 Esportiu el 9 d'agost del 2013.